Article publicat al Periodico.cat el 27-12-2009
Des de l'any 2005, els gais poden casar-se i adoptar. L'homosexualitat s'ha fet visible al carrer, però en la intimitat de cada casa segueix sent un secret familiar. Albert i Jordi Arcarons, pare i fill, expliquen com van recórrer el camí que separa el tabú de la normalitat.
Albert Arcarons. Pare. 61 anys: "Al principi em vaig passar dies plorant, però l'experiència m'ha enriquit"
"La meva relació amb els meus altres tres fills ha millorat al saber que el Jordi era gai. Ser homòfob és igual a ser masclista i si trenques amb una sèrie d’estereotips interioritzats et converteixes en millor persona. Avui crec que és una alegria, però tot exigeix un procés. Quan els fills surten de l’armari, els pares ens hi tanquem amb set claus. Els pares més que les mares. Elles porten la part social de la família i estan obligades a afrontar el tema. A mi ningú em pregunta pels meus fills quan vaig al mercat. Malgrat el progrés legislatiu, molts pares accepten els seus fills gais aparentment, però no en parlen.
El Jordi no ho sap, però quan ens va dir que era gai, la seva mare i jo ens vam passar la nit plorant. Aquella i moltes més. No em vaig sentir decebut ni amb la meva masculinitat ferida, com altres pares, però sí que tenia molta por pel que li pogués passar. Els meus referents sobre l’homosexualitat eren els que vaig rebre als germans de La Salle, que ho consideraven pecat. Em preguntava com tractaria el meu fill tota la gent que pensava així. Sona estrany, però la notícia em va sorprendre molt. Es desmuntava el castell que havia aixecat sobre el que pensava que seria el meu fill. M’havia imaginat que la meva dona ploraria en el seu casament i que tindríem néts. Que triomfaria. Vaig pensar que ser gai frenaria la seva carrera en el partit (CDC).
Tot es va calmar aparentment. Al cap de dos anys, el Jordi li va parlar a la seva mare de l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes (AMPGIL). Ella no veia necessari anar-hi, perquè l’acceptàvem. Ell li va insistir i hi va anar. Li van preguntar si a casa parlàvem de sexualitat amb la mateixa naturalitat amb tots els fills. La resposta era no. Dos mesos després, vaig començar a acompanyar la meva dona, que avui presideix l’associació. Algú em va obrir del tot els ulls al preguntar-me si jo podia decidir enamorar-me de la primera persona que s’assegués al meu costat al metro. El meu fill, com qualsevol persona, tampoc podia. Ara presideixo l’associació internacional de Famílies per la Diversitat Sexual".
Jordi Arcarons. Fill, 31 anys. «El meu pare va suggerir que anéssim al psicòleg i li vaig dir que no calia»
"Un amic meu va explicar als seus pares que era gai després de sortir quatre anys amb un noi, però el meu detonant va ser un no poder més. Crec que tots els meus amics tenien un pressentiment del que passava, menys jo. Havia sentit coses especials per nois que ara sé que eren amor. Quan tot estava a punt d’esclatar, vaig començar a sortir amb una noia. Estava malament. Vaig trencar la relació i vaig anar a París a casa d’una amiga. M’atrevia a dir-li que 'potser' m’agradaven 'també' els homes. Ella em va deixar parlar i fer el procés sol.
Era l’any 2000. La nit que vaig arribar a Barcelona, li vaig explicar a la meva germana Marta la conclusió a què havia arribat a París. Va seguir mirant la televisió sense voler fer-me cas. Eren les onze, vam anar a despertar la meva germana Ruth. «¡Ara no!», va cridar. A aquelles hores no estava preparada per a allò (riu).
A la una, vam anar a buscar els meus pares. Els recordo en pijama, asseguts al llit i amb cara de pasta de moniato, però tot va ser molt normal. Recordo no saber què dir i que els altres van començar a parlar. Tenien por que al partit, CiU, em rebutgessin. Jo pensava que podria fer més des de dins. La meva mare va dir que ho esperava [ésser gai] més de mi que del meu germà. El meu pare no ho esperava, tot i que jo, cosa no habitual, complia els tòpics. Vaig créixer penjat de la meva mare, jugava amb les meves germanes i no m’agradava l’esport. Vaig deixar el tennis quan el professor em va dedicar un insult homòfob per equivocar-me.
Ingènuament, el meu pare em va suggerir anar al psicòleg i li vaig dir que no calia. Havia assimilat que era gai, tot i que no sabia què era ser gai. No volia canviar de vida ni anar a bars d’ambient. Vaig conèixer un noi i el vaig espantar, pobre, dient-li que no volia res amb ell perquè era supergai. Entrar a l’AMPGIL ens va donar aire, tot i que durant cinc anys ningú va pronunciar la paraula gai a casa. La meva àvia va ser l’última a saber-ho. A vegades, m’abraçava i plorava. Després deia que jo era el mateix i que m’estimava".
EVA MELUS - Barcelona
